Uzbekistan, sense bici. 29 de setembre - 14 d’octubre

Ja en tinc prou de bicicleta i ara continuo visitant Uzbekistan amb transports públics. Ens separem uns dies amb els meus cosins; ells van a un parc natural amb bici i jo marxo en tren cap a ciutats emblemàtiques de la Ruta de la Seda: Bukhara, Khiva i Samarkanda.
Bukhara és un escenari esplèndid de mesquites i madrasses, en trobes a cada racó. Algunes ben restaurades que llueixen com quan les devien acabar i d’altres que cauen a trossos mostrant l’antiguitat i història de l’entorn. És preciós, però necessites imaginació per recrear la vida d’aquesta ciutat en la seva esplendor, perquè a la ciutat antiga la gent viu dedicada als turistes i no hi ha vida real.Khiva és una petita joia, una petita ciutat tota emmurallada que ara és com un museu per turistes, com la Carcassona d’Orient.
Aquestes ciutats estan separades entre elles per Km i Km de camps de cotó, petits pobles o desert. Tot és molt pla i monòton.
Tots els turistes seguim el mateix recorregut i ens anem retrobant, Jo he coincidit força amb una parella de Mallorca i un noi suís, que m’han alegrat el viatge en solitari.
Al final, després de molts missatges al mòbil d’”ara venen els tiets, ara no, que no tenen visat”, han vingut de visita la tieta Dolors i els pares de l’Anna. Hem passat uns dies molt entretinguts tots 7 de colla visitant Samarkanda i Bukhara.
Samarkanda té menys encant, només té alguns edificis històrics, però molt impressionants.

I, aquí s’acaba el meu viatge, després de gairebé 3 mesos, 2700 Km en bici i uns quants més en transport públic i a cavall. Ha set un viatge ben diferent als que estava acostumada, una bona experiència per racons de món que desconeixia totalment.

Jo i la Manela (la meva bici) agafem l’avió cap a casa, els tiets d’aquí a 2 dies i els cosins continuaran el seu viatge per Turquia.

Curiositats uzbec II (escrites l’últim dia)

Uzbekistan és el quart productor mundial de cotó, és ple de camps esquitxats de flocs blancs. Diuen que el cotó és el seu “or blanc”. Però també tenen molt or i “or negre” (petroli i gas).
Tornant al cotó:
- A l’època de recol•lecció del cotó (ara) el Govern tanca escoles i universitats durant uns 15 dies perquè la gent es dediqui a recollir-lo. Els camps son plens de dones i nens omplint farcells.
- Per regar els camps de cotó han anat agafant aigua del mar d’Aral (un mar que es troba al nord oest d’Uzbekistan i que comparteixen amb el Kazajstan) i el mar s’ha anat assecant i contaminant. Hi ha un antic poble pesquer que molta gent visita perquè es poden veure vaixells rovellats encallats a la sorra que marquen a on arribava el mar que ara es troba a 150 Km lluny.

Curiositats uzbec (detectades al primer dia d’entrar al país)

- La gent de la vall de Fergana (per on hem entrat) és super acollidora i simpàtica. La gent no para de saludar-nos i demanar-nos d’on som, ens conviden a aturar-nos i prendre un “chai” (té), ens fan fotos amb els mòbils,....
o 1a anècdota: l’Anna i l’Ignasi xerren una mica amb un noi. El noi es fa una foto amb ells amb el seu mobil. Continuem el nostre camí amb les bicis. 10 min més tard, s’atura un cotxe, en baixa el noi amb la foto impresa i la regala a l’Anna, que al·lucina!!
o 2a anècdota: a la vall de Fergana tenen tot de busos nous per fer el transport escolar. Ens van creuar 30 autobusos idèntics, tots seguits, plens de nois o noies (separats). Alguns busos, el conductor ens pitava i els nois ens saludaven i xisclaven com fans al veure’ns passar.
o 3a anècdota: ens van gravar per sortir al programa de ràdio de la ciutat de Namangan. L’Ignasi va explicar el nostre viatge en anglès i jo vaig dir unes breus paraules en català (dient que ens havia sorprès la immensa simpatia de la gent). L’entrevista havia de sortir l’endemà a les 8:05, ho vam escoltar però només emetien música. Potser no ho vam entendre bé. En principi ens enviaran una còpia de la gravació.
- La moneda d’Uzbequistan és el “som uzbec” i està tant devaluada que tot va de mil en mil. 1 euro son 2600 soms uzbecs. I els bitllets més grans que tenen son els de 1000. Per tant, per pagar qualsevol cosa has de donar tot un feix de bitllets que espanta. (El feix de bitllets de la foto equivalen a uns 20 euros!!).

Bishkek (Kirguistan)-Tashken (Uzbequistan). 15-28 setembre 09. Bici, 920 Km

Amb ganes de tornar a anar amb bici i amb el visat apunt, vam marxar tots 5 de nou cap al següent destí: Uzbequistan. La ruta ha set de 14 dies i la major part dels dies hem creuat el Kirguistan. I el Kirguistan s’hauria de dir “MountainLand”, és ben ple de muntanyes. I tanta altura fa que faci més fred. A cada país canviem d’estació. Hem passat de l’estiu a la Xina (zones de desert), a l’hivern a les muntanyes del Kirguistan (amb neu) o a la primavera a les ciutats del Kirguistan (bon temps i flors florides)... i de nou a l’estiu a Uzbeequistan (torna a ser més desèrtic).
Bé, al Kirguistan hem fet 2 ports de muntanya de 3000 m, hem creuat un túnel de 2,5 Km, hem baixat per una vall molt maca, hem vorejat un pantà gros, ens hi hem banyat,... La carretera del costat del pantà no parava de pujar per, tot seguit, tornar a baixar, quina agonia. En general la gent és molt agradable i ens han invitat a dormir a un quartet d’una mesquita i a una casa de treballadors del túnel amb sopar inclòs. També em van portar amb barca pel pantà. I la última nit al Kirguistan, vam ballar amb uns joves kirguisos que celebraven un aniversari. Ja va bé una mica de vida social després de tanta solitud dalt la bici! Ah, i en Riohey ha continuat el camí pel seu compte perquè s’ha d’afanyar a arribar a Uzbequistan on l’espera la seva xicota. De nou, el canvi de país s’avé amb el canvi de paisatge. Només creuar la frontera amb Uzbequistan (que va costar 2h i mitja, quina parsimònia!), tot es va aplanar i vam entrar a la vall agrícola de Fergana, plena de camps de cotó que just ara estan recollint. A part del paisatge, comences a descobrir nou menjar, noves paraules, una nova moneda, i gent super-simpàtica (quasi massa). Però, no et pots confiar,... Uzbequistan és gairebé pla, però no del tot, i..., altre cop, un coll de muntanya ens espera: 32 Km de pujada seguida, i al principi, amb vent en contra i un cel amenaçador.
Però, després de tot plegat, ara ja som a la capital d’Uzequistan: Tashken. Una capital molt espaiosa i moderna, no me la imaginava pas aixi.

Curiositats kirguís

- La bandera del Kirguistan és vermella amb un sol al centre creuat per una creu de sis pals. Representa el sol que es pot veure pel forat que tenen a dalt de les “yurtes” (tendes nòmades típiques). Totes les yurtes acaben el forat amb la mateixa creu de sis pals.

- Va de casaments:
o Segons la tradició kirguís, l’hereu és el fill petit. I la noia que es casa amb l’hereu ha d’anar a viure a casa la família del noi, cuidar els sogres i el bestiar que tinguin. (Crec que no és molt diferent del que es feia fa uns anys a casa nostra). Si la noia ha estudiat i vol treballar fora de casa o anar a viure a un altre lloc ha de demanar permís al seu marit i sogres, i si no hi estan d’acord, s’ha de quedar a casa fent el que li toca. Per tant, quan tries un noi, estàs triant tot un “pack”.
o Als pobles encara passa que hi ha nois que enlloc de demanar la mà de la noia a la família, la segresten i se l’enduen a casa, sense que ella vulgui. Fa poc que hi ha una llei que ho prohibeix, però encara passa i normalment la teva pròpia família insisteix perquè et quedis a casa del segrestador i no el denunciïs (suposo que si fos un molt mal noi, llavors t’ajudarien a escapar-ne). Ens ho va explicar una noia de 23 anys que diu que això encara passa als pobles, que té 4 amigues que han estat segrestades.
o Aquesta mateixa noia, està tranquil·la perquè porta arracades, que vol dir que està promesa. Llavors, ella diu que ja no la poden segrestar.
- En la llengua kirguís, cavall es diu “at” i gos “it”. Perquè els cavalls arrenquin se’ls hi ha de dir “txu” i perquè frenin “grrrr”. L’”arri” i el “soo” no serveixen.
- Ara entenc el fet de ser “una ovella negra”. Les ovelles negres son més barates perquè la llana negra no es pot tenyir de colors per fer catifes ben vistoses, prefereixen la llana blanca. Ah, i les ovelles d’aquí sembla que tinguin un coixí al cul, el tenen ben sortit, és com una massa de grassa enorme.

Kochkor (Kirguistan). 10-14 setembre 09

Volia descansar de bicicleta, la he deixada a Bishkek i he marxat uns dies a una zona preciosa del Kirguistan per fer excursions. Els cosins han anat amb bici al parc natural Ala-Archa, a prop de Bishkek, i en Riohey cap al llac Isyk-Köl. Dispersió mentre esperem el visat d’Uzbequistan.
A Kochkor he compartit les excursions amb en Ben i la Isa, una parella de francesos de Toulouse que s’han agafat un any per viatjat i creuar tot Àsia. (Aquest tipus de viatge llarg és molt comú i la majoria de turistes que trobem el fan. Jo soc la rara que només faré uns mesos). Amb en Ben i la Isa hem fet una excursió de dos dies caminant fins a un llac petitó anomenat Köl Ükök, i una ruta a cavall també de dos dies. Hem anat amb guies i hem dormit a les tendes (“yurt”) de les famílies que cuiden bestiar a les pastures d’estiu. Aquesta gent viu del bestiar i es treu un sobresou amb els turistes. I les mermelades que fan son boníssimes!
El que em va encantar va ser la ruta amb cavall. Vam creuar valls precioses fins arribar al llac Song-Köl, que està a 3000 m d’altura. Aquesta sortida la vaig gaudir molt amb la parella de francesos que son molt macos i amb una noia holandesa que ha estat per mig mon, ... ah, i amb el meu cavall que es diu “Taki”. Els millors moments van ser anar al galop amb el cavall,... que ràpid que anava, quina barreja de por i excitació, xulíssim!

Osh-Bishkek (Kirguistan). 8 setembre 09.

Osh és la segona ciutat del Kirguistan, està tocant Uzbequistan i hi ha una gran barreja de gent de diferents ètnies. Està en una plana, envoltada de camps segats, i al mig de la ciutat hi ha una muntanyeta ben dreta que és lloc de peregrinatge.
A Osh hi hem estat 3 dies, per agafar forces, donar senyals de vida i intentar obtenir el visat d’Uzbequistan, que al final s’ha de fer des de la capital, des de Bishkek.
Per tant, hem anat amb furgoneta cap a Bishkek. El trajecte ha set terrible com el que vam fer amb tren per la Xina. Hi anàvem 9 persones a la furgoneta, ben enllaunades. El viatge de nit ha set etern i feia molt fred, perquè creuàvem muntanyes amb cims ben nevats.
Ara som a Bishkek, en principi, d’aquí a una setmana tindrem el visat d’Uzbequistan. Estem decidint quines rutes o excursions fem durant aquests dies, hi ha parcs naturals que fan molt bona pinta. De mentres, ens perdem entre els colors dels mercats.

Kashgar (Xina)-Osh (Kirguistan). 26-31 agost 09. Bici, 530 Km.

La la segona ruta amb bicicleta vam enllaçar l’oest de a Xina amb el Kirguistan. Vam enfilar des de la plana de Kashgar cap a les grans muntanyes del Kirguistan. En aquest cas, la frontera entre països sembla una frontera real pel que fa al paisatge. Tota la part xinesa és àrida amb muntanyes de diferents colors càlids, i en canvi, la part kirguís és molt més verda i plena d’aigua o neu.

La ruta ha set preciosa, però duríssima per mi. Un parell de dies al Kirguistan em van superar. Un dia la carretera s’enfilava fins al cel, sempre amunt, i plena de rocs. L’endemà, ens vam llevar amb neu. Preciós, però, quin fred. Va tornar a nevar i ploure mentre pedalàvem. Vam fer un port bestial i la baixada va ser una ziga-zaga plena de fang. Tenia mans i peus congelades. La recompensa va ser escalfar-nos, sopar i dormir a casa d’una família kirguís; que trempats, que calentons i quin bon menjar.Després de 10 dies de ruta, per fi, vam arribar a Osh, on ens esperava una bona dutxa i poder tornar a estar comunicats.

Kashgar (Xina). 24 agost 09.

Kashagar és una ciutat de l’oest de la Xina, de la província de Xinyang. Però no té res a veure amb la Xina. Hi viuen molts uigur; gent musulmana amb una altra cultura, llengua i tradicions. La capital del Xinyang és Urumqi, a on hi van haver revoltes a principis de juliol, entre uigurs i hans.
Nosaltres hem anat directe amb bus (estirats, no us ho perdeu!) i tren cap a Kashgar, travessant el desert del Taklimakan (“qui hi entra no en surt”). I Kashgar ens ha sorprès. Hi conviuen dos mons: el dels han (xinesos comuns) que ja coneixíem i el dels uigur. La ciutat antiga dels uigur és un laberint de cases de totxo i tapia. Els carrers plens de canalla i gent fent-hi vida, una vida molt tradicional. Al mercat hi pots trobar de tot, ben classificat per temes. Tant et creuen carros amb burro com motos elèctriques que no sents a passar. I ens va agradar molt anar a sopar al mercat de nit: una concentració de paradetes amb menjar que couen allà mateix, tot molt apretat i caòtic.
A Kashgar vam fer força vida social amb altres turistes estrangers. Molts fem el mateix recorregut, intentant seguir un dels diferents trams de la Ruta de la Seda. Ah, i la nostra caravana particular va creixent, ara ja som 5, des de Dunhunag que ve amb nosaltres en Ryohei, un noi japonés que l’Ignasi va conèixer ja fa 5 mesos i que té la idea d’arribar a Portugal amb bicicleta.

Curiositats xineses

- Tot és molt barat. Solem dinar un plat de pasta o arròs ben complert per 1 euro i dormim per uns 2 euros. Record: un dia vam dinar per 35 cèntims i dormir per 1 euro (bé, i no compta quan ens conviden o dormim amb tenda!).
- Ens entenem amb 4 paraules xines que sabem i fent mímica. L’Anna és la campiona. Tot i que un dia, demanant per un lavabo, fent gestos i soroll de pixar, ens van portar una manxa!
- Els nens petits, fins a uns dos anys, no porten bolquers, sinó que els posen pantalons oberts de davant a darrera. Només s’han d’ajupir al mig del carrer i tot va cap a fora. Només veus que culets enlaire tipus Xin-xan.
- En general, son bruts i deixats. Els lavabos son fastigosos i totes les piques dels albergs/pensions on hem anat, perdien aigua.
- La gent sol ser trempada i curiosa. Als pobles son més simpàtics perquè no han vist a tants turistes.
- Sobre el menjar:
o Em pensava que els xinos només menjaven arròs. Doncs, resulta que mengen molts més fideus. Fan la pasta al moment. És tot un art veure com van estirant la pasta fins a aconseguir fideus fins i llargs, que no se’ls enganxen entre ells.
o Em pensava que el menjar picant era típic mexicà o indi. Doncs, sapigueu que el xinès també, i molt. Una de les primeres coses que vam aprendre a dir va ser: “bu là” (no picant).
o Pots trobar tota mena de verdures i fruites assecades. Hem vist assecar tomàquets i melons, fins i tot.
o Resulta que mai et pots fiar de la foto de l’embolcall del producte, perquè el que hi ha a dins sol ser ben diferent. Un dia vam comprar un gelat sandwich i resulta que va ser un tros de vainilla amb algu taronja al mig, i res de galeta.
o Tot el menjar que trobem als supermercats està caducat. Màxim pots trobar un iogurt que va caducar just el dia abans. Les galetes poden estar caducades de fa 1 any.

2-16 agost 09. Xining-Dunhuang. 1065 Km

La meva primera ruta amb bicicleta ha set entre dues provincies del centre de la Xina, i entre dos tipus de paissatges ben diferents: muntanyes altes i verdes, i desert.

Només començar ens va ploure i vam axoplugar-nos a un hotel, seria el primer dels molts que aniriem anant, ja que a Xina tot és molt barat, i dormim a un hotel per uns 2 euros. L’endemà,vam continuar pujant a poc a poc entre els primers camps de color groc, de colsa, i vorejant un pantà. El tercer dia, ja vam fer la gran pujada cap a un port de 3792 m d’alçada. Vam pujar 900 m de desnivell amb 19 Km. Es veu que és més que fer la Collada de Toses! El que he apres és que a tota pujada l’espera una baixada. I la baixada, va ser estupenda, llarguíssima. Les vistes eren precioses. El paissatge quadriculat amb camps de diferents tonalitats, de groc i verd. De fons, altes muntanyes nevades. Moments com aquell em confirmen que he pres la bona decisió d’haver empres aquest viatge. Merci cosinets per volguer-m’hi!

La gran baixada ens va conduir a un poble on deuen veure pocs turistes. La gent tota encuriosida ens saludava i volien fer-se fotos amb nosaltres. La noticia dels forasters al poble devia correr i, al vespre, a mig sopar, va venir la policia a veure’ns. Es veu que els turistes, per la nostra seguretat, hem d’anar a dormir a hotels per turistes i el nostre no ho era. El policia no sabia res d’angles i una noia ens va fer d’interpret. Al final, com que era tard i marxavem l’endemà dhora, només mirant els passaports en van tenir prou i ens van deixar quedar-nos al nostre hotel.

La ruta va continuar entre muntanyes cobertes d’herba amb vaques i yaks pasturant. Estem padalant a uns 3000 m d’altura. Vam fer un parell de ports de muntanya més, dormides amb tenda, i vam decidir que ja baixariem cap a la vall de Ganzu.

En aquest punt va canviar tot el nostre voltant. Es va obrir una plana davant nostre, primer de camps de blat verd, després de blat de moro i patates, i més enllà, els de blat ja eren secs i ja feien la barema. Tot es va anar tornant pla i sec.

Vam estar uns dies cruant pobles envoltats de verd degut als canals de rec. Entre poble i poble: zones desertiques. Quina immensitat que té el desert. Aquí és de sorra amb algun matoll, creuat per l’autopista, la via del tren i línies elèctriques. De fons, unes muntanyes rocoses altíssimes, son el final de l’altiplà del Tibet. Alguns cims nevats contrasten amb la calor de la plana desertica. Però, no fa tanta calor, anant amb bicicleta passa vent i no és tant dur com em pensava.

Part de la ruta la fem acompanyats per un noi xinès, en Su-xi, que està fent 700 Km amb bici des de la ciutat que estudia fins a casa. És un tros de pa. L’acompanyem a casa seva. Pel camí hem trobat alguns altres ciclistes, europeus i xinesos.

En general, anar amb bicicleta és molt bonic, però hi ha coses força negatives. Vent de cara, pujades infinites, camions que passen ràpid i a tocar, camions carregats de sorra que t’entra als ulls, sorra a la carretera... I a vegades, es pot tenir mala sort i passen accidents. Vam presenciar el d’una dona de Taiwan que acabavem de coneixer i viatjava amb la seva filla amb bicicleta. Va caure al final d’una baixada degut a la sorra que hi havia al mig de l’esfalt. Anava sense casc i es va donar un cop molt fort al cap. Vam estar amb ella més de mitja hora esperant l’ambulància, intentant fer algu, però no podiem fer gaire. Es va fer molt llarg. Desprès, la vam anar a veure a l’hospital i està greu. Per la seva filla, sabem que la han operat i traslladat a Beijing. Esperem que es recuperi.

Nosaltes haviem de seguir el nostre camí. Vam creuar més desert, amb parades de sindries i melons que eren com oasis per nosaltres. I vam arribar a Dunhuang, el nostre destí. Després de 15 dies i 1065 Km! Uuau!

Dunhuang el visiten forces turistes degut a que hi ha uns temples excavats a la roca amb moltes figures de budes i pintures molt antigues. Les més antigues son del segle IV dc. Ens han impresionat. I pel sud, la ciutat està flanquejada per dunes immenses. Hi hem pujat i son xulissimes!

I aqui s’acaba la nostra estada pel cor de la Xina. Avui ja agafarem un bus i un tren cap a Kasghar, provincia de Xinjiang, a on hi va haver la rebola uigur. Ens han dit que es segur i que esta tot normalitzat, excepte internet i les trucades internacionals que estan bloquejades. Per tant, no podre mirar el mail. No patiu i gaudiu del final de l’estiu.

XINING

Arribem a Xining, capital de la província de Qinghai, amb tren. Ha estat un viatge molt llarg (26 hores) i en seients ben tiessos ("hard seats"), molt pesat i inaguantable. Nosaltres teníem seient, però el passadís era ple de gent sense, assentats en tamborets, sobre maletes o per terra.
Aviat ja ho hem mig oblidat. Som a una zona més rural, a 2200m d’altitud, envoltats de muntanyes més altes, temperatures més agradables i cels a estones blaus. Tot i que us pugueu imaginar un paisatge maco, no ho és gaire. Tot està massa construït i les muntanyes no tenen arbres, estan molt erosionades.
Però, ens ha agradat veure més contrastos:
Gent musulmana resant fora la mesquita d’un barri que viu tradicionalment i que la gent ens mira sorpresa de veure forasters.
Un monestir budista tibetà amb molts temples diferents, tot de colors i amb tot de detalls que només havia vist abans en documentals i fotos d’altra gent.
I una ciutat amb un centre força modern, conductors imprudents, havent de regatejar i fer-nos entendre sense l’anglès. Però a vegades no es necessiten paraules, com quan l’Anna i jo vam unir-nos a tot de xinos a ballar al carrer, i vam acabar ensenyant-los a ballar el "Saturday night".
Xining ha estat el punt base per començar la ruta amb bicicleta, que la hem tocat ben poc fins ara. Demà canviem els transports públics per la bicicleta, la maleta per les alforges, els albergs per la tenda, i esperem que tant arròs i pasta ens donin l’energia suficient per pujar els ports de 4000m que ens esperen.
Ara estarem uns dies desconectats, però ja us ho explicarem.

BEIJING

La primera setmana he aterrat a Beijing, capital de Xina amb 20 milions d’habitants. Ciutat de contrastos: modernitat amb tradició. Riquesa amb pobresa i brutícia. Gentades i atabalament amb tranquil·litat i serenitat. Però sempre sota un cel gris, espès, opriment, que no aguanto.
Només arribar a l’aeroport els meus cosins ja m’estaven esperant. Quin moment més desitjat! I seguint-los m’he anat aclimatant a aquest nou mon i a una altra manera de viure el temps. Tant hem fet turisme: visitant parcs, el Palau d’Estiu, la Gran Muralla Xina, la zona olímpica... com hem fet encàrrecs i plans de com creuar Xina direcció cap a l’Oest, cap a casa.
De moment, ens n’anem cap al centre de la Xina, cap a les províncies de Qinghai i Gansu, on farem una travessa en bicicleta.

Barcelona-Londres-Pekin

Barcelona-Londres-Pekin, així comença el meu viatge per Àsia, que s’uneix al llarg viatge del meu cosí Ignasi per Oceania i Àsia (www.ignasibau.blogspot.com) i al d’en Cesc i l’Anna que van començar fa quasi 3 mesos a Mongòlia.

Comencem xinxinejant: per Xina, tot xino-xano
i ja veurem on i quan acabarem. Sorpresa!