Bukhara és un escenari esplèndid de mesquites i madrasses, en trobes a cada racó. Algunes ben restaurades que llueixen com quan les devien acabar i d’altres que cauen a trossos mostrant l’antiguitat i història de l’entorn. És preciós, però necessites imaginació per recrear la vida d’aquesta ciutat en la seva esplendor, perquè a la ciutat antiga la gent viu dedicada als turistes i no hi ha vida real.
Khiva és una petita joia, una petita ciutat tota emmurallada que ara és com un museu per turistes, com la Carcassona d’Orient.
Aquestes ciutats estan separades entre elles per Km i Km de camps de cotó, petits pobles o desert. Tot és molt pla i monòton.
Tots els turistes seguim el mateix recorregut i ens anem retrobant, Jo he coincidit força amb una parella de Mallorca i un noi suís, que m’han alegrat el viatge en solitari.
Al final, després de molts missatges al mòbil d’”ara venen els tiets, ara no, que no tenen visat”, han vingut de visita la tieta Dolors i els pares de l’Anna. Hem passat uns dies molt entretinguts tots 7 de colla visitant Samarkanda i Bukhara.
Samarkanda té menys encant, només té alguns edificis històrics, però molt impressionants.
I, aquí s’acaba el meu viatge, després de gairebé 3 mesos, 2700 Km en bici i uns quants més en transport públic i a cavall. Ha set un viatge ben diferent als que estava acostumada, una bona experiència per racons de món que desconeixia totalment.
Jo i la Manela (la meva bici) agafem l’avió cap a casa, els tiets d’aquí a 2 dies i els cosins continuaran el seu viatge per Turquia.
