La meva primera ruta amb bicicleta ha set entre dues provincies del centre de la Xina, i entre dos tipus de paissatges ben diferents: muntanyes altes i verdes, i desert.
Només començar ens va ploure i vam axoplugar-nos a un hotel, seria el primer dels molts que aniriem anant, ja que a Xina tot és molt barat, i dormim a un hotel per uns 2 euros. L’endemà,vam continuar pujant a poc a poc entre els primers camps de color groc, de colsa, i vorejant un pantà. El tercer dia, ja vam fer la gran pujada cap a un port de 3792 m d’alçada. Vam pujar 900 m de desnivell amb 19 Km. Es veu que és més que fer la Collada de Toses! El que he apres és que a tota pujada l’espera una baixada. I la baixada, va ser estupenda, llarguíssima. Les vistes eren precioses. El paissatge quadriculat amb camps de diferents tonalitats, de groc i verd. De fons, altes muntanyes nevades. Moments com aquell em confirmen que he pres la bona decisió d’haver empres aquest viatge. Merci cosinets per volguer-m’hi!
La gran baixada ens va conduir a un poble on deuen veure pocs turistes. La gent tota encuriosida ens saludava i volien fer-se fotos amb nosaltres. La noticia dels forasters al poble devia correr i, al vespre, a mig sopar, va venir la policia a veure’ns. Es veu que els turistes, per la nostra seguretat, hem d’anar a dormir a hotels per turistes i el nostre no ho era. El policia no sabia res d’angles i una noia ens va fer d’interpret. Al final, com que era tard i marxavem l’endemà dhora, només mirant els passaports en van tenir prou i ens van deixar quedar-nos al nostre hotel.
La ruta va continuar entre muntanyes cobertes d’herba amb vaques i yaks pasturant. Estem padalant a uns 3000 m d’altura. Vam fer un parell de ports de muntanya més, dormides amb tenda, i vam decidir que ja baixariem cap a la vall de Ganzu.
En aquest punt va canviar tot el nostre voltant. Es va obrir una plana davant nostre, primer de camps de blat verd, després de blat de moro i patates, i més enllà, els de blat ja eren secs i ja feien la barema. Tot es va anar tornant pla i sec.
Vam estar uns dies cruant pobles envoltats de verd degut als canals de rec. Entre poble i poble: zones desertiques. Quina immensitat que té el desert. Aquí és de sorra amb algun matoll, creuat per l’autopista, la via del tren i línies elèctriques. De fons, unes muntanyes rocoses altíssimes, son el final de l’altiplà del Tibet. Alguns cims nevats contrasten amb la calor de la plana desertica. Però, no fa tanta calor, anant amb bicicleta passa vent i no és tant dur com em pensava.
Part de la ruta la fem acompanyats per un noi xinès, en Su-xi, que està fent 700 Km amb bici des de la ciutat que estudia fins a casa. És un tros de pa. L’acompanyem a casa seva. Pel camí hem trobat alguns altres ciclistes, europeus i xinesos.
En general, anar amb bicicleta és molt bonic, però hi ha coses força negatives. Vent de cara, pujades infinites, camions que passen ràpid i a tocar, camions carregats de sorra que t’entra als ulls, sorra a la carretera... I a vegades, es pot tenir mala sort i passen accidents. Vam presenciar el d’una dona de Taiwan que acabavem de coneixer i viatjava amb la seva filla amb bicicleta. Va caure al final d’una baixada degut a la sorra que hi havia al mig de l’esfalt. Anava sense casc i es va donar un cop molt fort al cap. Vam estar amb ella més de mitja hora esperant l’ambulància, intentant fer algu, però no podiem fer gaire. Es va fer molt llarg. Desprès, la vam anar a veure a l’hospital i està greu. Per la seva filla, sabem que la han operat i traslladat a Beijing. Esperem que es recuperi.
Nosaltes haviem de seguir el nostre camí. Vam creuar més desert, amb parades de sindries i melons que eren com oasis per nosaltres. I vam arribar a Dunhuang, el nostre destí. Després de 15 dies i 1065 Km! Uuau!
Dunhuang el visiten forces turistes degut a que hi ha uns temples excavats a la roca amb moltes figures de budes i pintures molt antigues. Les més antigues son del segle IV dc. Ens han impresionat. I pel sud, la ciutat està flanquejada per dunes immenses. Hi hem pujat i son xulissimes!
I aqui s’acaba la nostra estada pel cor de la Xina. Avui ja agafarem un bus i un tren cap a Kasghar, provincia de Xinjiang, a on hi va haver la rebola uigur. Ens han dit que es segur i que esta tot normalitzat, excepte internet i les trucades internacionals que estan bloquejades. Per tant, no podre mirar el mail. No patiu i gaudiu del final de l’estiu.
