Uzbekistan, sense bici. 29 de setembre - 14 d’octubre

Ja en tinc prou de bicicleta i ara continuo visitant Uzbekistan amb transports públics. Ens separem uns dies amb els meus cosins; ells van a un parc natural amb bici i jo marxo en tren cap a ciutats emblemàtiques de la Ruta de la Seda: Bukhara, Khiva i Samarkanda.
Bukhara és un escenari esplèndid de mesquites i madrasses, en trobes a cada racó. Algunes ben restaurades que llueixen com quan les devien acabar i d’altres que cauen a trossos mostrant l’antiguitat i història de l’entorn. És preciós, però necessites imaginació per recrear la vida d’aquesta ciutat en la seva esplendor, perquè a la ciutat antiga la gent viu dedicada als turistes i no hi ha vida real.Khiva és una petita joia, una petita ciutat tota emmurallada que ara és com un museu per turistes, com la Carcassona d’Orient.
Aquestes ciutats estan separades entre elles per Km i Km de camps de cotó, petits pobles o desert. Tot és molt pla i monòton.
Tots els turistes seguim el mateix recorregut i ens anem retrobant, Jo he coincidit força amb una parella de Mallorca i un noi suís, que m’han alegrat el viatge en solitari.
Al final, després de molts missatges al mòbil d’”ara venen els tiets, ara no, que no tenen visat”, han vingut de visita la tieta Dolors i els pares de l’Anna. Hem passat uns dies molt entretinguts tots 7 de colla visitant Samarkanda i Bukhara.
Samarkanda té menys encant, només té alguns edificis històrics, però molt impressionants.

I, aquí s’acaba el meu viatge, després de gairebé 3 mesos, 2700 Km en bici i uns quants més en transport públic i a cavall. Ha set un viatge ben diferent als que estava acostumada, una bona experiència per racons de món que desconeixia totalment.

Jo i la Manela (la meva bici) agafem l’avió cap a casa, els tiets d’aquí a 2 dies i els cosins continuaran el seu viatge per Turquia.

Curiositats uzbec II (escrites l’últim dia)

Uzbekistan és el quart productor mundial de cotó, és ple de camps esquitxats de flocs blancs. Diuen que el cotó és el seu “or blanc”. Però també tenen molt or i “or negre” (petroli i gas).
Tornant al cotó:
- A l’època de recol•lecció del cotó (ara) el Govern tanca escoles i universitats durant uns 15 dies perquè la gent es dediqui a recollir-lo. Els camps son plens de dones i nens omplint farcells.
- Per regar els camps de cotó han anat agafant aigua del mar d’Aral (un mar que es troba al nord oest d’Uzbekistan i que comparteixen amb el Kazajstan) i el mar s’ha anat assecant i contaminant. Hi ha un antic poble pesquer que molta gent visita perquè es poden veure vaixells rovellats encallats a la sorra que marquen a on arribava el mar que ara es troba a 150 Km lluny.

Curiositats uzbec (detectades al primer dia d’entrar al país)

- La gent de la vall de Fergana (per on hem entrat) és super acollidora i simpàtica. La gent no para de saludar-nos i demanar-nos d’on som, ens conviden a aturar-nos i prendre un “chai” (té), ens fan fotos amb els mòbils,....
o 1a anècdota: l’Anna i l’Ignasi xerren una mica amb un noi. El noi es fa una foto amb ells amb el seu mobil. Continuem el nostre camí amb les bicis. 10 min més tard, s’atura un cotxe, en baixa el noi amb la foto impresa i la regala a l’Anna, que al·lucina!!
o 2a anècdota: a la vall de Fergana tenen tot de busos nous per fer el transport escolar. Ens van creuar 30 autobusos idèntics, tots seguits, plens de nois o noies (separats). Alguns busos, el conductor ens pitava i els nois ens saludaven i xisclaven com fans al veure’ns passar.
o 3a anècdota: ens van gravar per sortir al programa de ràdio de la ciutat de Namangan. L’Ignasi va explicar el nostre viatge en anglès i jo vaig dir unes breus paraules en català (dient que ens havia sorprès la immensa simpatia de la gent). L’entrevista havia de sortir l’endemà a les 8:05, ho vam escoltar però només emetien música. Potser no ho vam entendre bé. En principi ens enviaran una còpia de la gravació.
- La moneda d’Uzbequistan és el “som uzbec” i està tant devaluada que tot va de mil en mil. 1 euro son 2600 soms uzbecs. I els bitllets més grans que tenen son els de 1000. Per tant, per pagar qualsevol cosa has de donar tot un feix de bitllets que espanta. (El feix de bitllets de la foto equivalen a uns 20 euros!!).

Bishkek (Kirguistan)-Tashken (Uzbequistan). 15-28 setembre 09. Bici, 920 Km

Amb ganes de tornar a anar amb bici i amb el visat apunt, vam marxar tots 5 de nou cap al següent destí: Uzbequistan. La ruta ha set de 14 dies i la major part dels dies hem creuat el Kirguistan. I el Kirguistan s’hauria de dir “MountainLand”, és ben ple de muntanyes. I tanta altura fa que faci més fred. A cada país canviem d’estació. Hem passat de l’estiu a la Xina (zones de desert), a l’hivern a les muntanyes del Kirguistan (amb neu) o a la primavera a les ciutats del Kirguistan (bon temps i flors florides)... i de nou a l’estiu a Uzbeequistan (torna a ser més desèrtic).
Bé, al Kirguistan hem fet 2 ports de muntanya de 3000 m, hem creuat un túnel de 2,5 Km, hem baixat per una vall molt maca, hem vorejat un pantà gros, ens hi hem banyat,... La carretera del costat del pantà no parava de pujar per, tot seguit, tornar a baixar, quina agonia. En general la gent és molt agradable i ens han invitat a dormir a un quartet d’una mesquita i a una casa de treballadors del túnel amb sopar inclòs. També em van portar amb barca pel pantà. I la última nit al Kirguistan, vam ballar amb uns joves kirguisos que celebraven un aniversari. Ja va bé una mica de vida social després de tanta solitud dalt la bici! Ah, i en Riohey ha continuat el camí pel seu compte perquè s’ha d’afanyar a arribar a Uzbequistan on l’espera la seva xicota. De nou, el canvi de país s’avé amb el canvi de paisatge. Només creuar la frontera amb Uzbequistan (que va costar 2h i mitja, quina parsimònia!), tot es va aplanar i vam entrar a la vall agrícola de Fergana, plena de camps de cotó que just ara estan recollint. A part del paisatge, comences a descobrir nou menjar, noves paraules, una nova moneda, i gent super-simpàtica (quasi massa). Però, no et pots confiar,... Uzbequistan és gairebé pla, però no del tot, i..., altre cop, un coll de muntanya ens espera: 32 Km de pujada seguida, i al principi, amb vent en contra i un cel amenaçador.
Però, després de tot plegat, ara ja som a la capital d’Uzequistan: Tashken. Una capital molt espaiosa i moderna, no me la imaginava pas aixi.

Curiositats kirguís

- La bandera del Kirguistan és vermella amb un sol al centre creuat per una creu de sis pals. Representa el sol que es pot veure pel forat que tenen a dalt de les “yurtes” (tendes nòmades típiques). Totes les yurtes acaben el forat amb la mateixa creu de sis pals.

- Va de casaments:
o Segons la tradició kirguís, l’hereu és el fill petit. I la noia que es casa amb l’hereu ha d’anar a viure a casa la família del noi, cuidar els sogres i el bestiar que tinguin. (Crec que no és molt diferent del que es feia fa uns anys a casa nostra). Si la noia ha estudiat i vol treballar fora de casa o anar a viure a un altre lloc ha de demanar permís al seu marit i sogres, i si no hi estan d’acord, s’ha de quedar a casa fent el que li toca. Per tant, quan tries un noi, estàs triant tot un “pack”.
o Als pobles encara passa que hi ha nois que enlloc de demanar la mà de la noia a la família, la segresten i se l’enduen a casa, sense que ella vulgui. Fa poc que hi ha una llei que ho prohibeix, però encara passa i normalment la teva pròpia família insisteix perquè et quedis a casa del segrestador i no el denunciïs (suposo que si fos un molt mal noi, llavors t’ajudarien a escapar-ne). Ens ho va explicar una noia de 23 anys que diu que això encara passa als pobles, que té 4 amigues que han estat segrestades.
o Aquesta mateixa noia, està tranquil·la perquè porta arracades, que vol dir que està promesa. Llavors, ella diu que ja no la poden segrestar.
- En la llengua kirguís, cavall es diu “at” i gos “it”. Perquè els cavalls arrenquin se’ls hi ha de dir “txu” i perquè frenin “grrrr”. L’”arri” i el “soo” no serveixen.
- Ara entenc el fet de ser “una ovella negra”. Les ovelles negres son més barates perquè la llana negra no es pot tenyir de colors per fer catifes ben vistoses, prefereixen la llana blanca. Ah, i les ovelles d’aquí sembla que tinguin un coixí al cul, el tenen ben sortit, és com una massa de grassa enorme.

Kochkor (Kirguistan). 10-14 setembre 09

Volia descansar de bicicleta, la he deixada a Bishkek i he marxat uns dies a una zona preciosa del Kirguistan per fer excursions. Els cosins han anat amb bici al parc natural Ala-Archa, a prop de Bishkek, i en Riohey cap al llac Isyk-Köl. Dispersió mentre esperem el visat d’Uzbequistan.
A Kochkor he compartit les excursions amb en Ben i la Isa, una parella de francesos de Toulouse que s’han agafat un any per viatjat i creuar tot Àsia. (Aquest tipus de viatge llarg és molt comú i la majoria de turistes que trobem el fan. Jo soc la rara que només faré uns mesos). Amb en Ben i la Isa hem fet una excursió de dos dies caminant fins a un llac petitó anomenat Köl Ükök, i una ruta a cavall també de dos dies. Hem anat amb guies i hem dormit a les tendes (“yurt”) de les famílies que cuiden bestiar a les pastures d’estiu. Aquesta gent viu del bestiar i es treu un sobresou amb els turistes. I les mermelades que fan son boníssimes!
El que em va encantar va ser la ruta amb cavall. Vam creuar valls precioses fins arribar al llac Song-Köl, que està a 3000 m d’altura. Aquesta sortida la vaig gaudir molt amb la parella de francesos que son molt macos i amb una noia holandesa que ha estat per mig mon, ... ah, i amb el meu cavall que es diu “Taki”. Els millors moments van ser anar al galop amb el cavall,... que ràpid que anava, quina barreja de por i excitació, xulíssim!

Osh-Bishkek (Kirguistan). 8 setembre 09.

Osh és la segona ciutat del Kirguistan, està tocant Uzbequistan i hi ha una gran barreja de gent de diferents ètnies. Està en una plana, envoltada de camps segats, i al mig de la ciutat hi ha una muntanyeta ben dreta que és lloc de peregrinatge.
A Osh hi hem estat 3 dies, per agafar forces, donar senyals de vida i intentar obtenir el visat d’Uzbequistan, que al final s’ha de fer des de la capital, des de Bishkek.
Per tant, hem anat amb furgoneta cap a Bishkek. El trajecte ha set terrible com el que vam fer amb tren per la Xina. Hi anàvem 9 persones a la furgoneta, ben enllaunades. El viatge de nit ha set etern i feia molt fred, perquè creuàvem muntanyes amb cims ben nevats.
Ara som a Bishkek, en principi, d’aquí a una setmana tindrem el visat d’Uzbequistan. Estem decidint quines rutes o excursions fem durant aquests dies, hi ha parcs naturals que fan molt bona pinta. De mentres, ens perdem entre els colors dels mercats.